0 0
 

Recently added item(s)

Aucun produit

Free shipping! Expédition
0,00 € Total

Commander

Produit ajouté au panier avec succès

Quantity
Total

There are 0 items in your cart. There is 1 item in your cart.

Total products (tax incl.)
Total shipping (tax excl.) Free shipping!
Total (tax incl.)
Continue shopping Proceed to checkout

Artistas

Divendres o la vida salvatja - Michel Tournier

L-9782916718750

New

1 Item

Dins l'estòc

15,00 €

Reviraa occitana per Sèrgi Carles de "Vendredi ou la vie sauvage" de Michel Tournier

More details

STATIC BLOCK

Data sheet

TypeBroché
Année2016
Lengaoccitan
Pages144
Format15 x 21 cm
DistributeurLetras d'òc
LabelCamins
ISBN978-2-916718-75-0

More info

Divendres o la vida salvatja - Michel Tournier

Reviraa occitana per Sèrgi Carles dau libre "Vendredi ou la vie sauvage" de Michel Tournier

Setembre de 1759, lo naviri La Verginia naufraga al larg de la còsta de Chili. Robinson es lo sol subrevivent sus una illa desèrta del Pacific. S'acaprícia a bastir, cultivar e civilizar per subsistir… e téner cara a la solesa e al desesper.Fins al jorn ont un autre uman apareis dins l'illa, l'Indian Divendres : una autra vida començarà.

Aquela òbra de Michel Tournier, adaptacion per los joines de "Vendredi ou les limbes du Pacifique", revirada dins un quarantenat de lengas, es venguda un classic. L'escrivan i renovèla lo mite de Robinson Crusoe en balhant a l'Indian una plaça essenciala. Un roman de bon legir, amusant e plen d'una saviesa un pauc contestatària qu'auretz plaser a descurbir en occitan.

Cubèrta illustrada per Muriel Selleron.

Edicions Letras d'òc, colleccion Camins, novembre de 2016.



Estraches:


Capitol 1:

A la fin de l’après-dinnada del 29 de setembre de 1759, lo cèl s’escurziguèt d’un còp dins los alentorns de l’archipèl Juan Fernández, a qualques sièis cents quilomètres al larg de las còstas de Chili. L’equipatge de La Verginia s’arremosèt sul pont per veire las flambetas que s’alucavan a la cima dels mastes e de las vèrgas del naviri. Èra de fuòcs de sant Èlme, un fenomène degut a l’electricitat atmosferica qu’anóncia una nivolada violenta. Urosament, La Verginia ont viatjava Robinson aviá pas a crentar res, quitament la pus fòrta tempèsta. Èra una galiòta olandesa, un vaissèl redond gaireben, amb una mastadura pro bassa, pesant donc e pas gaire rapide, mas d’una tenguda extraordinària dins lo mal temps. Alara, lo ser, quand lo capitani van Deyssel vegèt una ventada esclapar una de las velas coma un balonet, ordonèt a sos òmes de las plegar e de se claure dedins amb el entretant qu’aquò passès. Lo sol perilh a crentar, èra los escuèlhs e las bancadas de sable, mas la carta mençonava pas res d’aquò, e semblava que La Verginia podiá fugir dins la tempèsta de centenats de quilomètres sens traire mal de res.

Fa que, lo capitani e Robinson jogavan a las cartas, tranquilles, mentre que defòra l’auragan se descabestrava. Èrem a mièg sègle XVIIIen, al temps que plan Europencs – d’Angleses mai que mai – s’anavan establir en America per i far fortuna. Robinson aviá daissats a Yòrk la femna e los dos dròlles per explorar l’America del Sud e veire se poiriá pas organizar d’escambis comercials fruchoses entre son país e Chili. Qualques setmanas abans, La Verginia aviá contornat lo continent american en passant ausardament lo terrible cap Horn. Ara, tornava montar cap a Valparaiso ont Robinson voliá desbarcar.

« Cresètz pas qu’aquela tempèsta retardarà fòrça nòstra arribada al Chili ? demandèt al capitani en batent las cartas. »

Lo capitani l’agachèt amb un risolet ironic en careçant son veiron de genibreta, l’alcoòl que mai li agradava. Aviá plan mai experiéncia que non pas Robinson, e se trufava sovent de son impaciéncia de jovent.

« Quand entreprenètz un viatge coma aqueste, li faguèt après aver tirada una pipada, partètz quand n’avètz idèa, mas arribatz quand Dieu o vòl. »

Puèi destapèt un barralet de fusta ont teniá lo tabat e i engulhèt la pipa longa de porcelana.

« Aital, expliquèt, crenta pas los sopacs e s’embuga de la sentor melicosa del tabat. »

Tornèt tapar lo barralet e se daissèt anar en rè pigrament.

« Vesètz, diguèt, çò brave amb las tempèstas, aquò’s que vos libèran de tot pensament. Contra los elements descabestrats, i a pas res a far. Alara, daissatz estar. Vos fisatz a la destinada. »

A aquel moment, la calelha penjada a una cadena qu’esclairava la cabina faguèt un violent arc de cèrcle e s’esclapèt contra lo plafond. Abans que tot venguès escur, Robinson agèt lo temps de veire lo capitani cabussar al dessús de la taula. Robinson se levèt e anèt a la pòrta. Un corrent d’èr li aprenguèt que i aviá pas mai de pòrta. Çò pus esglasiant, après lo brandament e la bidorsada del naviri que n’aviá de jorns que duravan, èra qu’ara bolegava pas pus. Deviá èsser ensorrat sus una bancada de sable o blocat sus un escuèlh. Dins la claror fosca de la luna redonda tapada de nivols, Robinson desvistèt sul pont un rodelet d’òmes qu’ensajavan de metre a l’aiga un barcòt de sauvament. Li anava per lor ajudar quand un trucal terrible brandiguèt lo naviri. Tanlèu après, una èrsa giganta s’esparriquèt sul pont e balagèt tot çò que s’i trobava, los òmes coma lo material.


Capitol 2:

Quand Robinson reprenguèt coneissença, èra jagut, la cara dins lo sable. Una èrsa s’engrunèt sus la plaja trempa e li venguèt lecar los pès. Se daissèt virar d’esquinas. De gafetas negras e blancas tornejavan dins lo cèl blau tornarmai après la tempèsta. Robinson se seguèt penosament e sentiguèt una dolor escosenta a l’espatla esquèrra. La plaja èra una tèrrapalhada de peisses mòrts, de cauquilhatges brigalhats e d’algas negras que l’ondada aviá rebocats. A l’oèst, un bauç rocassut avançava dins la mar, prolongat d’una cordelada d’escuèlhs. Aquí, se quilhava la siloeta de La Verginia amb los mastes desrabats e los cordatges que se brandissián al vent.

Robinson se levèt e faguèt qualques passes. Èra pas nafrat, mas l’espatla macada contunhava de li dòlre. Coma lo solelh començava d’èsser de fuòc, se faguèt una mena de bonet en enrotlant de fuèlhas bèlas que creissián sul ribatge. Amassèt una bròca per ne far cana e dintrèt dins la forèst.

Los troncs dels arbres tombats formavan amb los talhadisses e las lianas que pendolavan de las brancas nautas un entrebescament de mal traucar, e sovent Robinson se deviá rebalar de gratipautas per poder avançar. I aviá pas cap de bruch, e cap d’animal se fasiá pas veire. Alara Robinson foguèt plan estonat de veire a un centenat de passes la siloeta d’un boc salvatge amb la borra plan longa, que demorava en una, e que semblava l’espiar. Daissèt la cana tròp leugièra e amassèt un tanòc que ne poguès far maça. Quand arribèt a qualques passes del boc, la bèstia baissèt lo cap e rondinèt sordament. Robinson creguèt que s’anava ronsar sus el. Levèt la maça e clapèt de tot son vam entre las banas del boc. La bèstia s’agenolhèt, e puèi tombèt sul flanc.

En caminant penosament un parelhat d’oras, Robinson arribèt al pè d’un truc amb una parabastada de ròcs amontairats. Desvistèt la dintrada d’una bauma qu’un cèdre gigant la solombrava ; mas i faguèt pas que qualques passes, qu’èra tròp prigonda per la poder explorar aquel jorn. Estimèt mai escalar la rocareda per far córrer l’uèlh sus una vasta espandida. Aital, pincat sus la pus nauta rocada, se mainèt que la mar enrodava de tot costat la tèrra ont se trobava e que i aviá pas cap de traça d’abitacion visibla : èra ben sus una illa desèrta. Es aital que s’expliquèt l’immobilitat del boc qu’aviá assucat. Las bèstias salvatjas que jamai an pas vist d’òme fugisson pas quand s’apròcha. Al contrari, l’obsèrvan, curiosas.

Robinson èra aclapat de tristor e de lassièra. En landrant, al pè del ròc bèl, vegèt una mena d’ananàs salvatge que copèt amb lo cotèl qu’aviá a la pòcha e lo mangèt. E puèi s’estugèt jos un ròc e s’adormiguèt.


Capitol 3:

A las primièras lusors del solelh levat que lo desrevelhèron, Robinson entreprenguèt de tornar davalar sul ribairés d’ont èra vengut la velha. Sautava de ròc en ròc e de tronc en tronc, de tap en tap e de tanc en tanc, e i preniá plaser perque se sentiá pausadís e d’abeluc d’aver plan dormit tota la nuèch. Passat pertot, sa situacion èra luènh d’èsser desesperada. De segur, aquela illa, aparentament, èra desèrta. Mas valiá pas mai aquò qu’una illa poblada de canibales ? En mai, semblava pro aculhenta amb la polida plaja al nòrd, de pradas plan umidas e sanhudas probable a l’èst, la granda forèst a l’oèst, e al mièg, aquel truc rocalhut traucat d’una bauma misteriosa qu’ofrissiá una vista subrebèla sus tot l’orizont. Aquí n’èra de sa soscadissa quand vegèt pel mièg de la dralha qu’aviá seguda la velha lo cadavre del boc assucat. Una mièja dotzena de voltors còlrufets del bèc crocut se disputavan la carronhada. Robinson los faguèt fugir en fasent tornejar lo baston al dessús del cap e los aucelasses s’envolèron pesugament un après l’autre en corrent sus lor patas torçudas per s’enairar. Puèi carguèt sus l’espatla çò que demorava del boc e caminèt pus dapasset cap a la plaja. Aquí, amb lo cotèl, copèt un quartièr e lo faguèt rostir sus un fuòc de bròcas, penjat a tres pals nosats en trespè. La flamba petejaira lo solacèt mai que non pas la carn durassa que pudiá a boc. Decidiguèt de téner aquel fuòc alucat de longa per estalviar lo briquet de silèx e per atirar l’atencion de l’equipatge d’un naviri que venguès a passar al larg de l’illa. Vertat es que res podiá pas alertar mai los matalòts de passatge que l’espava de La Verginia, totjorn pincada sus son ranc, sens parlar que podiá daissar l’esper d’un brave butin als que se n’empararián.

Aquelas armas, aqueles espleches, aquel avitalhament que se trobavan dins la cala del naviri, Robinson se pensava ben que caldriá que se decidiguès de los sauvar abans qu’una novèla tempèsta los emportès. Mas, esperava totjorn n’aver pas besonh, qu’un naviri – se disiá – lo vendriá lèu quèrre. Alara, totes sos esfòrces, los consacrava a installar de senhals sus la plaja e sul bauç. Al pè del fuòc que quitava pas de cremar sul ribairés, apilèt de fagòts de brancum e un mont de varècs que ne fariá de nivolasses de fum se qualque vela veniá a ponchejar a l’asuèlh. Puèi li venguèt l’idèa d’un mast plantat dins lo sable, amb una pèrga a la cima. Un dels caps d’aquela pèrga tocava tèrra. En cas d’alèrta, Robinson i estacariá un fagòt brandant e l’enairariá naut dins lo cèl en tirant l’autre cap amb una liana. Pus tard, trobèt melhor encara. Sul bauç se quilhava un grand arbre mòrt, un eucaliptús qu’aviá la camba curada. Borrèt la camba de lenha menuda qu’un còp alucada fariá de tot l’arbre una tesa giganta visibla a de quilomètres.

Se noirissiá a l’azard Baltazar de cauquilhatges, de raices de falguièra, de noses de cocòt, de granets, d’uòus d’aucèls e de tortugas. Lo tresen jorn escampèt luènh la carcassa del boc que començava d’enfalenar. Se planguèt lèu d’o aver fach, que los voltors que se’n regaudinavan, d’aquí endavant, quitèron pas de lo sègre e de l’espiar dins l’espèra de novèls revòbis. Tot còp, s’embufava e los bombardava de pèiras o de bròcas. Alara, los sinistres aucelasses se fasián enlà, pigres, mas èra per tornar còp sec après.

[...]

Reviews

Grade 
Frédéric D 22/12/2016

Aquo d'aqui (décembre 2016)

L’ouvrage publié à la fin des années 1970 est bien de son temps. L’auteur fait riper le centre d’intérêt du mythe de Daniel Defoe en donnant la place centrale à Vendredi. Le Sauvage a le premier rôle, il était temps ! Sèrgi Carles l’a traduit en un languedocien simple et clair, avec un sens certain du rythme narratif. Le traducteur, auquel s’adresse régulièrement Letras d’Oc, a déjà parfait un André Brinks monumental (Una cadena de Votz) entre autres. Extrait : « En tornant a la fortalesa, Robinson vegèt l’Indian que jogava amb Tenn (un chin), tot nud. S’ambufèt de l’impudor del salvatge e de l’amistat que semblava èsser nascuda entre el e lo can ».

  • 1 out of 1 people found this review useful.

Write a review

Divendres o la vida salvatja - Michel Tournier

Divendres o la vida salvatja - Michel Tournier

Reviraa occitana per Sèrgi Carles de "Vendredi ou la vie sauvage" de Michel Tournier

Write a review

Les clients qui ont acheté ce produit ont également acheté...